Publicado: mayo 19, 2026, 9:30 pm
“Si ens deixen un moment sols, us fotré la bronca”. Ho diu Josep Thió ―guitarrista i compositor de Sopa de Cabra― a l’arrencada del documental notable que és Sopa de Cabra. Tornar enrere. Abans els hem vist uns segons al final d’un concert. Són ells, ja grans, dalt de l’escenari al Festival de Cap Roig de l’estiu passat. Han triomfat una altra nit. Després la càmera segueix Gerard Quintana (tenia 60 anys) i un músic d’acompanyament caminant pels passadissos que els porten al camerino. I ve l’escena en qüestió. Thió (59) es treu la samarreta i demana als càmeres que marxin, vol parlar amb el grup. No hi ha felicitat ni relaxament. Hi ha tensió i males vibracions. El bateria Josep “Pepe” Bosch se’n va. Gerard Quintana travessa el pla resignat. A fora hi ha Francesc “Cuco” Lisicic, el baixista afeblit per la malaltia, que entra. El mànager, que és el cervell comercial dels retorns, espera fora. No sabem què passa dins, però hi ha mala maror. La decisió argumental de Jordi Call, el director, és atractiva, tant com ho era el testimoni de la parella de Carles Sabater a No espereu res de mi (2024), també de Call. Hi ha la grandesa del directe, amb el públic enfervorit, però també les misèries de les enveges i els diners que s’acaben. Mai trobaràs mitificació endolcida.
